Catalan – Audio Guide Final Transcript:

Harry Potter: del paper a la pantalla
La història d’un noi que agafa un tren per anar a una escola per a bruixots es va concebre, de fet, viatjant en tren cap a l’estació de King’s Cross de Londres. A partir de la seva idea inicial, l’escriptora de Harry Potter, J. K. Rowling, va relatar la història del viatge d’en Harry en set llibres —els set anys a l’Escola de Bruixeria Hogwarts—, que comencen quan el noi descobreix que no només és un bruixot, sinó que el seu destí és derrotar-ne el més malvat de tots, Lord Voldemort. El primer llibre, Harry Potter i la pedra filosofal, es va publicar al Regne Unit l’any 1997, i un any després als Estats Units amb un títol lleugerament diferent: Harry Potter i la pedra del bruixot. Però fins i tot abans que es publiqués el primer llibre de la saga, el manuscrit ja va cridar l’atenció del productor David Heyman. Han passat vint anys des que la primera pel·lícula del periple d’en Harry, produïda per David Heyman, es va estrenar per al públic, que va ser testimoni de com una comunitat màgica cobrava vida cinematogràfica, vivint sense ser vista, colze a colze amb el món no màgic, a un sol toc de vareta en una paret de maó. La traducció de les imatges del llibre a la pantalla es va posar en mans del dissenyador de producció Stuart Craig, que es va inspirar en l’enorme quantitat de detalls que incloïen els llibres. La decoradora Stephenie McMillan va reunir calders i gàbies i va supervisar la construcció de quatre taules de trenta metres de llargada. El supervisor de modelatge Pierre Bohanna i el seu equip d’attrezzo van crear escombres i varetes; mentre que l’enginyer supervisor d’efectes especials Mark Bullimore es va encarregar de dissenyar panys funcionals per a les caixes fortes dels bancs i les cambres secretes. Els dissenyadors gràfics Miraphora Mina i Eduardo Lima van crear llibres de text, horricreus i un mapa amb diverses capes. El supervisor d’efectes de criatures, Nick Dudman, i els seus col·laboradors van crear un drac que escopia foc, i, després, la productora d’efectes visuals Emma Norton i el seu equip en van fer volar una versió digital al voltant de les torres de Hogwarts. Tots els departaments van treballar en estreta col·laboració, esforçant-se per crear un món creïble i versemblant per a cada pel·lícula, sota la batuta dels directors Chris Columbus, Alfonso Cuarón, Mike Newell i David Yates.

El món dels bruixots s’ha expandit moltíssim des de la presentació d’un jove bruixot que vivia en un armari sota les escales. Després d’un total de vuit pel·lícules, la història d’en Harry va continuar en una producció teatral, Harry Potter i el nen maleït. I les aventures del magizoòleg Newt Scamander, autor de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, ambientades a principis del segle XX, fins i tot ara estan sent imaginades per grans realitzadors àvids per crear el seu propi món màgic. Harry Potter: The Exhibition revela la creativitat i l’encant que s’amaguen darrere d’aquesta exitosa saga cinematogràfica i permet observar amb detall accessoris i vestits originals de les pel·lícules. Els entorns màgics i les connexions que establiràs amb altres fans afegiran encara més encant a aquesta immersió en el món de la màgia.

El castell de Hogwarts
L’Escola de Màgia i Bruixeria Hogwarts es va construir fa més de doscents anys a les Highlands escoceses. Dins les seves muralles i torres, les escales es mouen, els quadres parlen, i apareixen sales secretes quan el moment ho requereix. Aquí, joves bruixes i bruixots reben una educació màgica, estudien bèsties fantàstiques, aprenen a volar amb escombra i molt més. Els realitzadors no volien un castell de «conte de fades» per a l’escola, sinó un edifici que semblés real i perdurable. La inspiració la van trobar en l’arquitectura gòtica medieval de les institucions educatives i catedrals més antigues de la Gran Bretanya, amb les seves torres altes i punxegudes, agulles elevades, ornamentació abundant i nombroses finestres. Al llarg de les pel·lícules, el castell de Hogwarts ha anat evolucionant per adaptar-se a les necessitats de cada història. Segons el dissenyador de producció Stuart Craig, «l’ideal hauria estat poder llegir els set llibres d’una tirada quan vam començar». «Però a mesura que avançaven les pel·lícules, se’ns va oferir l’oportunitat d’anar-ne millorant i reforçant la silueta. A ningú no semblava importar-li; el públic semblava acceptar que tot plegat formava part d’un món màgic». L’àrea que envolta el castell de Hogwarts inclou una cabana per al guardabosc de Hogwarts, en Rubeus Hagrid, un camp de quidditch i una mussolerissa. Els hivernacles es troben just fora de les muralles del castell, com també un pi cabaralla, vist per primera vegada a Harry Potter i la cambra secreta. Quan en Harry Potter i en Ron Weasley perden el Hogwarts Express i no poden arribar a Hogwarts, en Ron suggereix anar-hi amb el Ford Anglia volador del seu pare, que acaba aterrant directament sobre el pi cabaralla. Per fer-hi encabir el cotxe, que llisca pel tronc mentre és estomacat per les branques, el departament d’efectes especials va construir un arbre de dos metres i mig d’alçària controlat hidràulicament. El pi cabaralla es va traslladar discretament més a prop del castell per exigències del guió a Harry Potter i el pres d’Azkaban. Es descobreix que hi ha un túnel que condueix des del pi cabaralla fins a Ca l’Alfred, a Hogsmeade, quan en Ron és arrossegat al seu interior per un gos negre que sembla ser un Lúgubre. En Harry i l’Hermione el segueixen i es troben amb el presoner Sirius Black. L’arbre es va reduir de mida perquè en aquesta ocasió l’acció es desenvoluparia arran de terra, però, tal com explica el dissenyador de producció Stuart Craig, «encara que fos més petit, això no el feia menys perillós».

El barret triador
Abans de la festa d’obertura de l’any escolar al Gran Saló, els estudiants de primer any es distribueixen en una de les quatre residències de Hogwarts: Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin. Durant els anys de Harry Potter a Hogwarts, la professora Minerva McGonagall, interpretada per Maggie Smith, col·loca el barret triador damunt del cap de cada estudiant i llavors el barret li diu a quina residència passarà a pertànyer (tot i que, tal com en Harry li explica al seu fill Albus, sempre té en compte les preferències personals).
El barret que tria, originalment havia de ser un titella, però quan es va provar a la pel·lícula, això és el que semblava exactament: un titella de barret assegut sobre el cap d’una criatura. Per això, finalment el barret va passar a ser digital, amb un disseny basat en un barret d’antelina creat per la dissenyadora de vestuari Judianna Makovsky. Quan el supervisor d’efectes visuals Rob Legato el va veure, va preguntar: «I per on parlarà?» El director Chris Columbus li va respondre: «Ella ha dissenyat el barret. Ara et toca a tu fer que parli».

El barret que tria que va acabar apareixent en pantalla estava format per una combinació d’elements físics i digitals. L’actriu Maggie Smith en duia una versió de cuir a la mà la major part del temps. Normalment feia la mímica de col·locar el barret damunt del cap dels actors, tret del cas de Daniel Radcliffe per a la tria d’en Harry. Per al rodatge, una versió simplificada del barret tenia solapes que penjaven i una «ala», que Judianna Makovsky descriu com «bàsicament, una anella que es col·locava al voltant dels caps dels actors». Això es completava amb una armadura i altres elements que s’utilitzarien com a punts de registre per sincronitzar les versions real i animada, en una tècnica semblant a la captura de moviment. A Harry Potter i la cambra secreta, el barret parlant del despatx de Dumbledore és totalment digital. L’últim cop que es va veure un barret que tria funcional va ser a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2), quan en Neville Longbottom, interpretat per Matthew Lewis, n’extreu l’espasa de Gryffindor. En realitat, aquesta espasa era semblant a una cinta mètrica, de manera que s’anava desenrotllant a mesura que Lewis l’extreia.

En el transcurs de les pel·lícules, es van crear set barrets funcionals, cadascun amb plecs diferents, perquè, òbviament, mai no s’arriben a mostrar junts.

La residència Gryffindor
La residència Gryffindor deu el seu nom a un dels quatre fundadors de Hogwarts, Nícanor Gryffindor. Els estudiants elegits per a Gryffindor es caracteritzen pel seu coratge, valentia i determinació. El seu emblema mostra un lleó emmarcat pels colors daurat i vermell propis de la residència. El fantasma de la casa de Gryffindor és en Nick-de-poc-sense-cap, i durant l’època d’en Harry a Hogwarts, la seva cap és la professora de Transfiguració Minerva McGonagall. Les dependències de Gryffindor inclouen una espaiosa sala comuna plena de còmodes butaques, sofàs entapissats en vermell i una gran xemeneia. «En Harry vivia en un armari sota les escales», explica la decoradora Stephenie McMillan. «Volíem establir un clar contrast amb aquella vida tan poc agradable. La sala comuna és la primera experiència casolana confortable que en Harry experimenta a la vida, així que volíem que transmetés just aquesta sensació». Es tracta d’un lloc càlid, amb una gran xemeneia, un sofà desgastat, una catifa esfilagarsada… un indret tranquil i segur». La sala comuna de Gryffindor és on en Harry rep els seus primers regals de Nadal, un jersei teixit per la Molly Weasley i la capa de la invisibilitat del seu pare; on en Ron suplica constantment a l’Hermione que li faci els deures, i on en Neville intenta impedir que en Harry, en Ron i l’Hermione vagin a buscar la pedra filosofal. Un artefacte important per a la residència és l’espasa de Gryffindor, fabricada per gòblins, que apareix davant de qualsevol Gryffindor que la necessiti. En Harry en fa un bon ús per derrotar un basilisc a Harry Potter i la cambra secreta. L’espasa es va inspirar en peces d’armament real. «Vam recórrer a una de les nostres empreses de lloguer de material per aconseguir diverses espases», explica el cap d’attrezzo Barry Wilkinson. «Les vam col·locar totes juntes i en vam anar triant les parts que ens agradaven: la fulla d’una, l’empunyadura d’una altra… Fins que al final vam crear el nostre propi disseny». Al pom i al guardamà hi ha encastades joies de color robí, el color de la residència de Gryffindor, mentre que la imatge d’un home tallada a l’empunyadura se suposa que correspon al seu homònim, Nícanor Gryffindor. L’espasa de Gryffindor destrueix tres horricreus d’en Voldemort: quan en Dumbledore la utilitza per destruir l’anell d’en Morvosc Gaunt, quan en Ron Weasley fa miques el medalló de Slytherin i quan en Neville Longbottom decapita la serp Nagini.

La residència Hufflepuff
La residència Hufflepuff deu el seu nom a una de les quatre fundadores de Hogwarts, Hortènsia Hufflepuff. Els estudiants de Hufflepuff són coneguts per la seva dedicació, paciència i lleialtat. L’emblema de Hufflepuff mostra la seva mascota, un teixó, emmarcat pels colors de la residència, el groc i el negre. El fantasma de la residència de Hufflepuff és en Fra Gras, i durant l’estada d’en Harry a Hogwarts, la seva cap és la professora d’Herbologia Pomona Coliflor. Hufflepuff era la residència d’en Cedric Diggory, un dels dos campions de Hogwarts al Torneig dels Tres Bruixots, que té lloc a Harry Potter i el calze de foc. També era la residència de la Nimfadora Tonks, que respondrà de manera taxativa a qualsevol que l’anomeni així: «No em diguis Nimfadora!». La Tonks era una membre destacada de l’orde del Fènix, que va lluitar contra l’ascens al poder d’en Voldemort. La copa de Hufflepuff, un artefacte de la residència que en Voldemort va convertir en horrocreu, va pertànyer al seu dia a la seva fundadora, Hortènsia Hufflepuff. Quan la dissenyadora gràfica Miraphora Mina va rebre l’encàrrec de crear-la, només sabia que havia de ser daurada i que havia d’incloure un teixó, i la va presentar en el que es consideraria una mida normal. Els realitzadors li van demanar si podia ser més petita, i també que tingués en compte que n’haurien de mostrar centenars de rèpliques, ja que es veuria afectada per la maledicció duplicadora Geminio a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 1).
Cada residència de Hogwarts té el seu propi fantasma: el de Gryffindor és Sir Nicholas de Mimsy-Porpington, anomenat Nick-de-poc-sense-cap; el de Ravenclaw és la Dama Grisa i el de Slytherin és el Baró Sagnant. El fantasma de Hufflepuff és el jovial Fra Gras, que sempre es llança damunt de la taula de la seva residència entre sorollosos udols. En Fra Gras és interpretat per Simon Fisher-Becker, que portava un vestit fet d’un teixit de malla amb incrustacions de cablejat de coure, igual que tots els altres fantasmes, perquè la indumentària fos flexible i a la vegada pogués conservar la forma. «Els vestits pesaven molt i no era fàcil caminar-hi», recorda Fisher-Becker. Tot i així, als actors fantasma no els va caldre caminar gaire per interpretar el seu paper, ja que anaven agafats amb una sèrie de cables que els van elevar sis metres per fer la seva entrada al Gran Saló.

La residència Ravenclaw
La residència Ravenclaw deu el seu nom a una de les quatre fundadores de Hogwarts, Mari Pau Ravenclaw, que va difondre la idea que «El tresor de l’enteniment val més que tot el firmament». Els estudiants de Ravenclaw són enginyosos, aplicats i saberuts. El seu emblema mostra una àguila envoltada pels colors de la residència, el blau i el gris plata. El fantasma de la residència de Ravenclaw és la Dama Grisa. El cap de la residència durant l’estada d’en Harry a Hogwarts és el professor d’Encanteris Filius Flitwick. El professor Flitwick va patir una sorprenent transformació entre la seva primera aparició, a Harry Potter i la pedra filosofal, i la següent, a Harry Potter i el pres d’Azkaban. A La pedra filosofal, «és el professor d’aspecte més envellit, amb la barba molt canosa i pocs cabells al cap», diu l’actor Warwick Davis, que va aparèixer a totes les pel·lícules de Harry Potter tret d’una, «el típic professor». En Flitwick no apareixia descrit amb gaire detall al llibre d’El pres d’Azkaban, així que el director Alfonso Cuarón va demanar a Davis que interpretés el director del Cor de la Granota vestit d’esmòquing. Quan Mike Newell es va fer càrrec de la direcció de Harry Potter i el calze de foc, va demanar si es podia mantenir la versió més jove del personatge. A Davis no li va importar, ja que trigava quatre a hores a maquillar-se per al Flitwick més gran, mentre que per a les combinacions més joves, els professors d’Encanteris i de Música Màgica, només n’hi calien dues i mitja. Entre els estudiants de Ravenclaw més coneguts hi ha el pompós professor de Defensa contra les Forces del Mal Gilbert Decors, la professora de Futurologia Sibil·la Trelawney i el fantasma Gemma Warren, àlies Gemma Gemec, que sol aparèixer en un dels lavabos de Hogwarts. Molts estudiants de Ravenclaw van ser membres de l’Exèrcit d’en Dumbledore, entre ells la Xo Xang i la Luna Lovegood. La Luna va esdevenir una amiga especialment apreciada per en Harry Potter, i els seus coneixements li van resultar de gran ajuda en el seu combat contra en Voldemort. La tiara de Ravenclaw, un objecte perdut fa molt de temps que mostra una representació estilitzada de la mascota de la residència, va pertànyer al seu dia a Mari Pau Ravenclaw. La tiara va ser dissenyada originalment per Miraphora Mina per a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 1), i se’n pot veure una primera versió en un bust que hi ha a casa d’en Xenòfil Lovegood. Per a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2) se’n va produir una versió final, que és la que en Harry troba a la Sala de la Necessitat.

La residència Slytherin
La residència Slytherin deu el seu nom al fundador de l’escola, Sírpentin Slytherin, i els seus membres són coneguts pel seu orgull, ambició i astúcia. L’emblema de Slytherin està presidit per una serp enroscada sobre un camp amb els colors verd i platejat propis de la residència. El fantasma de la residència de Slytherin és el Baró Sagnant i el seu cap durant l’estada d’en Harry a Hogwarts és el professor de Pocions Severus Snape. Tot i que els Slytherin poden ser tan valents i lleials com qualsevol Gryffindor, la residència va allotjar al seu dia un dels bruixots més perillosos de tots els temps: en Tod Rodlel, que s’acabaria convertint en Lord Voldemort. La majoria dels Cavallers de la mort d’en Voldemort eren membres de Slytherin, inclosa la família Malfoy, els germans Carrow i la Bel·latrix Lestrange, la més tenaç acòlita del bruixot tenebrós. En el seu intent per assolir la immortalitat, en Voldemort va crear dos horrocreus a partir d’artefactes relacionats amb les residències per amagar-hi fragments de la seva ànima: el medalló de Sírpentin Slytherin i l’anell de Marvolo Gaunt, avi d’en Rodlel. Un altre horrocreu es va crear a partir d’un diari escrit al seu dia des de Hogwarts. A Harry Potter i la cambra dels secrets, en Harry Potter i en Ron Weasley es disfressen d’en Crabbe i en Goyle fent servir la poció de la mutació per visitar la sala comuna de Slytherin a la recerca d’informació sobre l’hereu de Slytherin. La sala comuna de Slytherin es troba a la zona més profunda de Hogwarts. «És en una masmorra situada sota el llac d’aigües negres», explica el dissenyador de producció Stuart Craig, «ben bé sota l’aigua». Com a contrast a l’estil gòtic i medieval general del castell de Hogwarts, Craig va triar un estil arquitectònic una mica anterior, el romànic. «Té un aire diferent», explica Craig. «És molt més sòlid, més robust, tal com s’esperaria d’una masmorra. La nostra altra premissa és que l’estança havia de semblar esculpida directament en la pedra, com Petra». La ciutat de Petra, situada al sud-oest de Jordània, va ser excavada directament en els penya-segats de pedra arenosa. «Per això», continua, «no hi ha blocs ni juntures a la maçoneria». La decoradora Stephenie McMillan va omplir l’estança de sofàs de cuir negre i accessoris platejats amb motius de caps de serp. Es van eliminar els tons vermells dels tapissos de les parets per donar-los un toc verdós que reforcés la sensació submarina de l’indret. La sala comuna de Slytherin disposa d’una xemeneia tan gran com la de Gryffindor, però a diferència d’aquesta, sempre està apagada i és freda.

El Gran Saló
El Gran Saló del castell de Hogwarts és el lloc on professors i estudiants mengen, estudien i fan celebracions. Aquest monumental punt de trobada d’estil gòtic acull els banquets d’inici i final de curs, les competicions del club de duel, el Ball d’Hivern i també les festes de Halloween i Nadal, per a les quals es decora anualment. Conscient que es tractaria d’un escenari recurrent, el dissenyador de producció Stuart Craig hi va col·locar un terra de pedra de York que va durar deu anys, durant els quals els estudiants de Hogwarts van caminar, córrer i fins i tot ballar damunt la seva superfície. Per als àpats i les trobades, s’hi van col·locar quatre taules de trenta metres de llarg envoltades per vuit bancs també de trenta metres. «Encarregar-nos nosaltres mateixos de la fabricació d’aquest mobiliari era l’opció natural en aquest cas», explica l’encarregada de decorats Stephenie McMillan, «perquè dubto que hi hagi cap lloc on es puguin comprar o llogar cent vint metres de taules de refectori o els dos-cents quaranta metres de bancs que les acompanyaven». Per mostrar indicis de la longevitat de Hogwarts, aquestes peces estaven «desgastades», i s’encoratjava els actors a escriure o dibuixar a les superfícies de les taules. Sota un sostre màgic que ofereix vistes del cel diürn i nocturn, suren centenars d’espelmes. Durant el rodatge de la primera escena al Gran Saló, es van penjar espelmes reals des del sostre, però, finalment, per motius de seguretat, es van haver de canviar per versions digitals. Així, es van crear cinc mides d’espelmes de CGI, amb sis cicles de flama diferents perquè no n’hi hagués dues d’iguals. La tecnologia digital també va permetre crear arranjaments únics, amb espelmes en forma de cercle, d’espiral i fins i tot d’estrella de mar. Es va definir un horitzó al saló perquè, quan hi caigués pluja o neu, desapareguessin sempre al mateix nivell.

A l’actriu Maggie Smith li va semblar que el Gran Saló era exactament com se l’havia imaginat mentre llegia els llibres. El que no s’imaginava era com es desenvoluparia la batalla de varetes que enfronta la Minerva McGonagall i en Severus Snape al Gran Saló a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2). Quan en Harry Potter torna d’amagat a Hogwarts amb en Ron i l’Hermione per buscar els horrocreus d’en Voldemort, el jove bruixot es revela davant de l’Snape. Però just quan estudiant i professor es disposen a enfrontar-se, als llibres la professora McGonagall aparta en Harry i inicia un duel de varetes amb l’Snape. El guionista Steve Kloves va pensar que era en Harry qui ho havia de fer, però l’autora J. K. Rowling no hi estava d’acord, i per això Maggie Smith va estar practicant moviments amb la seva vareta com si es batés en duel amb un floret d’esgrima, pensant que la seva lluita seria més física. «Però, és clar, el funcionament de les varetes és màgic», es va adonar després Maggie Smith. «I, quan se’n fa servir una, els combats es poden desenvolupar a molta distància».

Les varetes dels bruixots
Les varetes s’utilitzen per canalitzar la màgia i llançar encanteris, maleficis o sortilegis. L’adquisició d’una vareta és un important ritual d’iniciació per a totes les bruixes i bruixots, però, tal com explica a en Harry Potter en Garrick Ollivander, la família del qual fabrica varetes des de l’any 382 aC, «la vareta escull el bruixot». Les varetes estan fetes d’una immensa varietat de fustes nobles i contenen nuclis d’una poderosa substància màgica, com ara anells de cors de drac, pèls d’unicorn i plomes de cua de fènix. Les primeres varetes creades per a les pel·lícules eren en general senzilles, de tipus bastó, fabricades per Pierre Bohanna i el departament d’attrezzo amb fustes nobles de palissandre i banús. A partir de la tercera pel·lícula, però, aquests objectes màgics es van adaptar als seus portadors i Bohanna va buscar fustes rares amb rebaves i formes atractives. Es va fer servir un motlle de la vareta mestra per poder-la replicar en resina per a «l’ús quotidià» i en goma d’uretà per a les acrobàcies. La fusta real no era un material pràctic, ja que es podia trencar o estellar. Malgrat que no fossin de fusta, Daniel Radcliffe va trencar una vuitantena de varetes al llarg del rodatge de les pel·lícules, sovint després d’haver-les fet servir com a baquetes al plató.

Quan en Harry Potter entra a la botiga de varetes dels Ollivander, és rebut pel mateix Garrick Ollivander, que llisca per una escala de tres metres d’alçària. «Cap actor no podria demanar una entrada més fantàstica que aquella», afirma John Hurt, l’intèrpret del personatge. La recerca de Hurt sobre la professió de l’Ollivander va ser «un exercici total d’imaginació», explica. «No es pot fer gaire recerca sobre els fabricants de varetes màgiques si en el món real no existeixen!». Més de disset mil capses de varetes omplien les prestatgeries de la botiga, cadascuna amb una etiqueta escrita a mà que indicava la substància del nucli i el tipus de fusta de cadascun d’aquests preuats objectes. La informació addicional de les capses estava escrita en runes i estils d’escriptura ancestrals, i totes portaven estampat a mà el logotip d’Ollivander. Les capses, un cop sotmeses a un procés d’envelliment i desgastament, es van cobrir d’una generosa capa de pols i es van col·locar, ben atapeïdes, a les prestatgeries de cinc metres d’alçària de la botiga. La primera prova de vareta d’en Harry acaba amb desenes de capses de varetes volant fora dels seus calaixos i prestatgeries i amb tot el contingut per terra. Quan prova una segona vareta, acaba trencant un gerro. Però quan la tercera vareta tria en Harry, la cara del jove bruixot s’il·lumina en sentir que la força màgica el travessa. No es van fer servir efectes digitals per a aquesta escena. «Volíem crear aquest moment màgic i transmetre la sensació del poder de la vareta», explica el director Chris Columbus. «Vam reduir la velocitat de la pel·lícula, vam fer bufar una mica de vent contra els cabells d’en Daniel Radcliffe i vam atenuar la il·luminació. La jugada va funcionar de meravella i va crear una sensació totalment versemblant».

La classe de Pocions
A la classe de Pocions, els estudiants aprenen a elaborar elixirs i tònics, guiats pel professor Severus Snape durant els primers cinc anys d’en Harry a Hogwarts, i, després, per l’Horaci Llagot. Les pocions s’utilitzen per a tota mena de finalitats: hi ha pocions d’amor per guanyar-se l’afecte d’algú, com ara l’amortèsia, pocions per dir la veritat, com el veritasèrum, i fins i tot una poció que propicia l’èxit, anomenada Felix Felicis o «sort líquida», mentre en dura l’efecte. A Harry Potter i el calze de foc, en Fred i en George Weasley, menors d’edat, es beuen una poció envellidora per intentar participar al Torneig dels Tres Bruixots. Es van col·locar cinc-cents flascons de pocions als prestatges del decorat cinematogràfic corresponent al despatx de l’Snape, xifra que va créixer fins als mil flascons per a l’aula d’en Llagot. Els ingredients de les pocions es trobaven en ampolles amb mides que anaven d’uns pocs centímetres fins a uns quants metres, cadascuna amb la seva pròpia etiqueta escrita a mà pel departament gràfic. Per a les pel·lícules es van arribar a fer servir més de dos-cents calders, alguns dels quals s’escalfaven amb cremadors Bunsen. Per a la poció Felix Felicis es va crear un calder en miniatura fet a mida. A segon curs, l’Hermione Granger prepara la complicada poció de la mutació, que canvia l’aparença d’una persona. La majoria de les pocions que els actors es bevien a les pel·lícules es preparaven amb sopes de sabors agradables al paladar, com ara pastanaga o coriandre. Però els realitzadors volien que els actors tinguessin una reacció real quan beguessin el que se suposava que era una barreja fastigosa, així que aquesta poció contenia trossets de verdura i se servia freda. A Harry Potter i el misteri del príncep, quan en Harry i en Ron es troben amb un nou professor de Pocions i sense el llibre de text obligatori, lluiten per aconseguir la que creuen que és la millor edició d’Elaboració de pocions, nivell superior que hi ha a l’armari de classe. «Només teníem uns quants segons en pantalla per mostrar al públic per què tots dos volien un llibre i no l’altre», explica la dissenyadora gràfica Miraphora Mina, «encara que no sabessin que aquell volum descartat contenia tots els secrets i coneixements que en Harry necessitava per fer evolucionar la història». «Vam haver de dissenyar una versió nova i una altra d’antiga del mateix llibre perquè fossin ràpidament identificables com la mateixa obra, però d’edicions diferents». En Harry acaba amb el llibre gastat i atrotinat que era propietat del mig príncep, que resulta ser el professor de Pocions Severus Snape. El volum és ple de les notes gargotejades als marges i al voltant del text de l’anterior propietari, totes escrites a mà per Miraphora Mina. «Jo m’encarregava de la cal·ligrafia d’en Severus Snape», diu, «així que em vaig haver d’imaginar com devia escriure». «Vaig pensar que el que més li esqueien eren unes línies desordenades i espontànies, plenes de pensaments i de notes ratllades. Es van crear vuit versions del llibre, inclosa una que era el doble de grossa que les altres per utilitzar-la en els primers plans».

La classe de Defensa contra les Forces del Mal
Cada any, els estudiants de Hogwarts estudien Defensa contra les Forces del Mal, classe en què aprenen a protegir-se de maleficis, encanteris, malediccions i criatures malvades, i també a contraatacar-los. Malauradament, des que el director Albus Dumbledore va rebutjar la incorporació com a professor d’en Tod Rodlel, que més endavant esdevindria Lord Voldemort, Hogwarts no ha pogut mantenir cap professor de l’assignatura durant més d’un any seguit. Per a la primera pel·lícula, la classe d’en Quirinius Quirrell es va rodar a l’abadia de Lacock. Per a les pel·lícules següents es va construir una nova aula a l’estudi Leavesden, en una sala sota teulada amb finestres elevades. Cada any, els escenògrafs la dotaven d’un nou aspecte segons la personalitat o els gustos del professor de torn. A Harry Potter i la cambra secreta hi havia el narcisista Gilbert Decors, que va penjar fotografies i quadres d’ell mateix a la sala. L’aula d’en Remus Llopin a Harry Potter i el pres d’Azkaban incloïa objectes naturals que els productors d’attrezzo van imaginar que havia recollit en el decurs dels seus viatges. Per a Harry Potter i el calze de foc, la decoració per a l’Alastor Murri es va inspirar en el seu «ull foll», amb l’habitació decorada amb enormes lents òptiques. Com que la Dolors Umbridge amb prou feines ensenyava màgia defensiva a Harry Potter i l’orde del fènix, la decoradora Stephenie McMillan va deixar la sala buida, excepte pel que fa als pupitres dobles dels estudiants. Una de les lliçons del professor Remus Llopin per a la seva classe tracta sobre els impostorus, que adopten la forma del que més tem cada persona. Aquestes temibles transformacions es repel·leixen llançant l’encantament Ridiculus. D’aquesta manera, l’impostorus acaba convertit en una figura còmica i inofensiva. En Neville Longbottom és el primer a provar-ho, i el seu impostorus és una combinació del professor Severus Snape i la seva àvia. En Llopin li suggereix que visualitzi l’Snape amb el barret d’ocell i la faldilla de tweed de la seva àvia. Quan li van preguntar què hauria pensat el seu personatge sobre aquest canvi d’imatge, l’actor Alan Rickman es va mostrar convençut que l’Snape s’hauria posat com una fera. «L’Snape no és dels que aplaudeixen les bromes», va explicar Rickman. «Més aviat diria que té un sentit de l’humor extremament limitat». En Ron Weasley posa patins al seu impostorus d’acromàntula quan llança l’encantament, mentre que la Parvati Patil transforma una cobra en una caixa de joguina de la qual surt un pallasso. Mai no s’arriba a veure quina és la forma real d’un impostorus. Tot i així, els dissenyadors d’efectes visuals van haver d’idear les transicions de les versions terrorífiques a les ridícules, i per fer-ho van crear un tornado giratori amb les dues formes de l’impostorus.

La classe de Botànica
La botànica és l’estudi de les plantes màgiques, moltes de les quals presenten beneficis medicinals o d’altra mena, per la qual cosa a classe els estudiants no només amplien els seus coneixements, sinó que els seus esforços també ajuden companys i professors. La classe de Botànica és impartida per la professora Pomona Sprout, l’habilitat de la qual amb les plantes esdevé crucial quan l’Hermione es troba amb el basilisc alliberat de la cambra secreta. La mirada d’aquesta criatura és tan perillosa que fins i tot de manera indirecta fa que la seva presa es quedi petrificada. L’antídot contra la petrificació s’elabora amb arrels de mandràgora. Afortunadament, la primera lliçó de la professora Sprout a la pel·lícula és el mètode de trasplantament de les mandràgores madures, els plors de les quals poden ser mortals per als qui els senti. Armats amb orelleres, els estudiants arrenquen amb valentia les plantes dels seus testos i les trasplanten de seguida en testos més grans. El taller de criatures va crear més de cinquanta cries de mandràgora animatròniques, amb boques que xisclen i arrels que es recargolen manejades per controladors situats sota la taula de l’hivernacle. També es van fabricar diverses mandràgores que es podien extreure completament dels testos sense deixar de moure els braços i la boca, i fins i tot mossegar-li el dit a en Draco Malfoy. Els dissenyadors de criatures van fer que les mandràgores fossin criatures lletges i molestes, tenint en compte que al final calia trossejar-les per elaborar la poció reconstituent. A Harry Potter i la pedra filosofal, en Harry, en Ron i l’Hermione es topen amb diversos obstacles mentre miren d’impedir que el professor Quirrell aconsegueixi la pedra, el segon dels quals és una planta carnosa i gomosa anomenada «trampa del diable». Els brots llargs i enfiladissos de la trampa del diable envolten qualsevol persona o cosa que tingui la mala sort de topar-hi, i si la víctima es deixa endur pel pànic, com és el cas d’en Ron, costa encara més fugir-ne. Per sort, l’Hermione recorda el consell que la professora els va donar a classe de Botànica en forma de rima: «Aguait del diable, impenetrable, pot ser mortal, però el sol li fa mal». Així, la jove llança l’encanteri Lumus solem per il·luminar l’estança i poder alliberar en Ron. El pla original era crear la trampa del diable digitalment, però resultava massa costós i per això el director Chris Columbus va preferir buscar solucions pràctiques. Columbus va fer servir una tècnica d’allò més singular per reproduir l’efecte dels tentacles. En primer lloc, els actors s’enrotllaven els tentacles de la trampa del diable i, a continuació, diversos titellaires ocults s’encarregaven d’estirar-los a poc a poc. La seqüència final es va reproduir cap enrere per a la pel·lícula. L’únic efecte visual era la llum de l’encanteri Lumus solem de l’Hermione.

La classe de Futurologia
La futurologia és l’art de predir el futur. Els estudiants hi aprenen mètodes per preveure esdeveniments futurs, com ara l’observació de boles de vidre i la lectura de fulles de te. La classe de Futurologia, tal com es veu a Harry Potter i el pres d’Azkaban, la imparteix la professora Sibil·la Trelawney, una vident amb inclinació a pronosticar la mort de qui la vulgui escoltar. La professora llança dues profecies que s’acaben fent realitat: l’una sobre en Harry Potter i l’altra sobre en Voldemort. L’actriu Emma Thompson va treballar amb els departaments de vestuari i maquillatge per dotar el seu personatge de l’aspecte adequat. Irònicament, per ser algú que té el do de la «visió», la professora Trelawney porta unes gruixudes ulleres d’augment i, en entrar a classe mentre descriu les seves visions, topa amb una taula que no veu. En una escena, l’aula de Futurologia és plena de taules i estris per als estudiants que hi assisteixen, proveïts de tasses de te i d’una tetera per abocar-hi les fulles que llegiran a classe. Quan la decoradora Stephenie McMillan es va posar en contacte amb el departament d’attrezzo per demanar trenta-sis teteres, utilitzades a Harry Potter i la pedra filosofal, aquestes van arribar en només vint minuts. Ja des de la primera pel·lícula, el departament havia catalogat i emmagatzemat tots els plats, llibres i recordatoris utilitzats i els podia localitzar fàcilment. A l’Hermione Granger l’interessa ben poc l’art de la futurologia i l’endevinació, i després d’una interacció negativa amb la professora Trelawney, colpeja una bola de vidre que hi ha damunt d’una taula i marxa feta una fúria de la sala. A Harry Potter i l’orde del fènix, l’Hermione, en Harry, en Ron i dos membres més de l’exèrcit d’en Dumbledore, en Neville Longbottom i la Luna Lovegood, són conduïts a la Sala de les Profecies de la Conselleria d’Afers Màgics mitjançant un estratagema d’en Voldemort, que vol sentir la profecia que afirma que «aquell qui té el poder de vèncer el Senyor de les Forces del Mal s’acosta». Com que la profecia es refereix a en Harry, el jove bruixot és l’únic capaç d’arrabassar físicament l’orbe de la profecia de mans del seu posseïdor. Hi ha milers de profecies esfèriques emmagatzemades en prestatgeries de vidre que s’estenen sense fi en totes direccions. «És un enorme palau de vidre cobert de pols i teranyines», explica el dissenyador de producció Stuart Craig. La decoradora Stephenie McMillan va omplir el decorat amb quinze mil esferes de vidre reals, «però», prossegueix Craig, «aquesta xifra va ser multiplicada gairebé fins a l’infinit pel departament d’efectes visuals, que va ampliar l’abast de la sala amb imatges generades per ordinador». De fet, la Sala de les Profecies va ser el primer decorat generat totalment per ordinador de la sèrie de pel·lícules de Harry Potter. En aparèixer els Cavallers de la mort, s’inicia un combat contra l’exèrcit d’en Dumbledore per veure qui es queda amb la profecia i, en un esforç per fugir, la Ginny Weasley llança l’encanteri Reducto, fet que provoca que els prestatges de vidre s’esfondrin l’un darrere l’altre i que els orbes es vagin fent miques. Com que l’escena s’hauria de tornar a rodar moltes vegades des de diversos angles, es va veure que no només suposaria un evident problema de seguretat per als actors, sinó que a més es trigaria un munt d’hores a tornar a muntar l’escena per a cada nova presa. Com que a McMillan li encantava reciclar attrezzo, va fer servir algunes d’aquests orbes fabricats artesanalment com a dispensadors de begudes en un carretó de cafè que hi ha a l’atri de la Conselleria.

El Torneig dels Tres Bruixots
El Torneig dels Tres Bruixots és una competició llegendària que posa a prova la valentia, la intel·ligència i l’habilitat màgica de les tres principals escoles de bruixots europees per promoure la cooperació màgica internacional. Les tres proves que s’hi organitzen són extremament perilloses: escapolir-se d’un drac, fer un rescat submarí i travessar un laberint, tot plegat per aconseguir el premi del torneig: la Copa dels Tres Bruixots. Els participants, anomenats campions, són seleccionats després de dipositar els seus noms al calze de foc. La campiona de l’acadèmia femenina Beauxbatons és la delicada però tenaç Fleur Delacour, el de l’Institut Durmstrang és en Viktor Krum, jugador de quidditch professional, i el campió de Hogwarts és el noble i just Cedric Diggory, de Hufflepuff. Aleshores, davant la sorpresa de tothom, un altre nom surt del calze: el d’en Harry Potter! Sense que ningú no en fos conscient, la Copa dels Tres Bruixots seria el recipient que portaria a un enfrontament cara a cara entre un Voldemort amb un cos físic ja complet i en Harry Potter per primer cop des que era un nadó. Com és tradició, durant l’època nadalenca s’organitza un Ball d’Hivern per als estudiants. En un Gran Saló decorat en tons plata, en Harry veu com la noia que li agrada, la Xo Xang, balla amb en Cedric Diggory, en Ron es vesteix amb un conjunt de gala horrorós i l’Hermione està molesta per la reacció d’aquest últim a la seva cita amb en Viktor Krum. La primera tasca del Torneig dels Tres Bruixots consisteix a trobar un ou daurat que conté una pista vital per a la realització de la segona tasca i que es troba sota la custòdia d’un drac. Abans de la competició, els quatre campions treuen d’una bossa una versió en miniatura dels dracs. Hi ha un bola de foc xinès, un morrominso suec, un gal·lès verd comú i un cuadeserra hongarès, que és el que tria en Harry. De fet, en Harry ja ha vist realment aquest drac en una gàbia la nit anterior, i per això el departament de criatures va crear un model a mida real del cap i la major part del cos del cuadeserra. «Bé», diu el supervisor d’efectes de criatures Nick Dudman, «no s’ha de rebutjar mai l’oportunitat de construir un drac!». El cuadeserra era, en essència, un gran titella. A la pantalla, alguns membres de l’equip s’amagaven sota les ales i les agitaven, mentre que d’altres movien la gàbia. Però si creant un drac de dotze metres encara no n’hi havia prou, Dudman i el dissenyador d’efectes especials John Richardson van decidir que, a més, el cuadeserra havia de llançar foc real. Per fer-ho, es va modelar un nou cap de drac en fibra de vidre i se’l va dotar d’un musell d’aramida ignífug. A continuació, es va col·locar un llançaflames a la boca de la criatura capaç de llançar foc a nou metres, controlat per un sistema informàtic d’alt rendiment per poder repetir els moviments amb precisió. El musell del drac, que era la part que més patia l’efecte de les flamarades, estava fet d’acer, i això creava un inesperat i vistós efecte en disparar el foc.

El bosc prohibit i l’encantament Patronus
Al bosc prohibit hi viuen un munt de criatures màgiques, com ara unicorns, centaures i vesprals, unes criatures etèries semblants als cavalls que només són visibles per als qui han presenciat la mort. Al cor del bosc hi habita un niu de milers d’acromàntules i la seva líder, Aragog, de la mida d’un elefant. Mentre en Harry i en Ron s’esforcen per resoldre el misteri de l’hereu de Slytherin a Harry Potter i la cambra dels secrets, en Hagrid els suggereix que «segueixin les aranyes». Els milers de cries de l’Aragog es van crear digitalment, però el supervisor d’efectes de criatures Nick Dudman va tenir l’oportunitat de crear l’acromàntula, de quatre metres d’alçada, que camina i parla. Els moviments silenciosos i amenaçadors de l’aranya gegant es van poder plasmar gràcies a un sistema Aquatronics, que incorpora cables bombats amb aigua. L’aranya es va col·locar sobre una plataforma amb un contrapès en un extrem. Quan els titellaires que operaven les potes del darrere de l’Aragog l’inclinaven cap amunt, l’aranya caminava cap endavant. A més, a la boca de la criatura s’hi va instal·lar un sistema activat per veu que es movia en sincronia amb un enregistrament de l’actor Julian Glover. Això va permetre a Daniel Radcliffe com a Harry i a Rupert Grint com a Ron interactuar en temps real amb la criatura. A Rupert Grint no li agraden gens les aranyes a la vida real, així que la primera vegada que va veure l’Aragog, «no estava actuant», explica. «Tenia por de debò». Amb el pas de les pel·lícules, l’immens i boirós bosc prohibit es va anar tornant cada cop més teatral i terrorífic i, com un personatge enigmàtic, estava cada cop més envoltat d’un halo de misteri. Dins dels seus tenebrosos confins, en Harry Potter es troba amb una bandada de centaures, nobles vesprals, esgarrifoses acromàntules i fins i tot una forma incorpòria d’en Voldemort. Un dels enfrontaments més perillosos d’en Harry és quan rescata el seu padrí, en Sirius Black, d’un eixam de demèntors a Harry Potter i el pres d’Azkaban. Harry mostra una reacció extrema als demèntors, criatures espectrals que succionen l’ànima de les seves víctimes, per la qual cosa el professor Llopin li fa una classe privada perquè aprengui a llançar l’encanteri Patronus, l’únic que permet dispersar aquestes terribles criatures. Un patronus és una força positiva que requereix que el bruixot pensi en els seus records més feliços mentre el llança. En la seva forma més poderosa, adopta l’aparença d’un animal propi per a cada bruixot. El patronus d’en Harry és un cérvol, com el del seu pare. A Harry Potter i l’orde del fènix, Harry ensenya a llançar l’encantament a l’exèrcit d’en Dumbledore: Expecto patronum! El patronus de l’Hermione és una llúdria; el de la Luna, una llebre, i el d’en Ron, un Jack Russell Terrier. Els artistes conceptuals de la pel·lícula també van crear possibles patronus per a altres personatges, com un vespral, una guineu i un ximpanzé.

La cabana d’en Hagrid
En Rubeus Hagrid és el guardià dels terrenys de Hogwarts i la primera persona que informa en Harry Potter que és un bruixot. Aquest semigegant és molt estimat pels estudiants, tot i la seva predilecció per les criatures perilloses. La cabana d’en Hagrid es troba a tocar del bosc prohibit i, malgrat les dimensions del seu resident, es tracta d’un modest habitatge de forma octogonal amb una sola estança per menjar, dormir i treballar. El dissenyador de producció Stuart Craig volia que la casa d’en Hagrid tingués un aire de cabana, ja que el personatge és guardaboscos, i la va omplir d’elements decoratius de temàtica animal. El fet que esdevingués professor de Criança de Criatures Màgiques a Harry Potter i el pres d’Azkaban va obligar a millorar-la, per la qual cosa s’hi va afegir una segona habitació octogonal. Van caldre dos decorats per rodar les escenes de l’interior de la cabana d’en Hagrid, ja que els seus mobles i eines havien d’estar a l’altura de la mida del semigegant, però apareixen sobredimensionats quan en Harry, en Ron i l’Hermione el visiten. Això volia dir que tot, des de les tasses fins a les taules, passant per les gàbies dels animals i fins i tot el seu paraigua rosa, es va haver de fer en dues mides i que cada escena es va haver de rodar dues vegades. Els decoradors compraven el que necessitaven i després el departament d’attrezzo ho duplicava en una versió redimensionada. En Hagrid era conegut pel seu afecte per criatures de tota mena, incloses les que la resta de gent podria considerar perilloses. Una de les criatures que més desitjava era un drac. A Harry Potter i la pedra filosofal, quan en Harry, en Ron i l’Hermione visiten en Hagrid una nit, descobreixen que ha adquirit un ou de drac… i que està a punt d’eclosionar! Quan en Hagrid el col·loca damunt de la taula de l’estança, l’ou comença a tremolar i a rodar i, de sobte, la closca es trenca i en surt un petit, bavós i desmanegat nadó de la raça crestat noruec. En Hagrid el bateja com a Norbert. El petit drac moqueja, sacseja el cap i llança la seva primera flamarada, que socarrima la barba d’en Hagrid. Es van bufar raigs d’aire sota un gran ou de drac d’attrezzo per fer-lo tremolar abans que eclosionés, mentre que quan en Norbert en va emergir, era una creació totalment digital. Per sort, el foc de la barba d’en Hagrid també era digital. Els realitzadors van decidir que, en aquesta fase, la cresta del drac encara no estaria gaire desenvolupada. Els artistes digitals van dotar en Norbert d’una caixa toràcica ossuda, ales de ratpenat coriàcies, potetes de pollastre i un cos semblant al d’un llangardaix. També tenia parpelles dobles, un parell de banyes al cap i una cua que traçava àmplies escombrades.

El joc del quidditch
El joc més popular al món màgic és el quidditch, un esport àgil i emocionant que es juga volant amb escombres sobre un camp ovalat. Per veure l’activitat en tota la seva esplendor, els espectadors s’asseuen dalt de les torres acolorides. Al principi, rodar els partits de quidditch va ser una experiència esgotadora per als actors, que s’havien d’asseure a cavall de les seves escombres mentre es trobaven suspesos en una sala amb les parets de croma verda. Aviat es van produir avenços tant pel que fa a la comoditat com a la tecnologia. Encara que els uniformes estaven prou ben protegits per a aquest joc brutal, no va ser fins a Harry Potter i el pres d’Azkaban que es van afegir pedals i seients personalitzats a les escombres, a l’estil de les bicicletes, els quals quedaven amagats sota les túniques, i que es va incorporar farciment als pantalons. La indumentària i els arnesos millorats van afavorir l’execució de moviments més naturals, mentre que els dobles digitals van permetre fer jugades que serien impossibles per a un actor real. Per a Harry Potter i el misteri del Príncep, es va fer tot el possible per «filmar» el quidditch com si fos un esport en directe, amb múltiples angles de càmera en moviment, inclòs un operador de càmera volador. La neu digital va colpejar l’objectiu de la càmera durant el partit hivernal. En canvi, es va recórrer a un efecte pràctic durant les proves d’accés a l’equip de quidditch, quan en Ron Weasley, interpretat per l’actor Rupert Grint, va ser colpejat per un munt de bombes per fer palesa la seva manca de destresa. Com a caçador de Gryffindor, la tasca d’en Harry Potter consisteix a atrapar la papallona daurada, una bola metàl·lica de la mida d’una nou amb ales platejades que es desplaça ràpidament pel camp mentre el partit es desenvolupa. Si ho aconsegueix, el seu equip suma cent cinquanta punts. Per dissenyar la papallona, es va recórrer a una aerodinàmica creïble. Els artistes conceptuals van proposar l’ús d’ales amb forma d’arna o de vela de vaixell, i un dels primers dissenys fins i tot incloïa un parell de timons que semblaven aletes. També era cabdal la mecànica d’aquestes ales, que es retreuen cap a l’interior de la papallona quan aquesta no vola, per la qual cosa el seu disseny inclou dos canals profunds i estrets cisellats a la superfície de la bola. «Semblen simples motius decoratius superficials», explica el dissenyador de producció Stuart Craig, «però, de fet, oculten les ales». Es van electroformar en coure nombroses versions de la papallona, per després xapar-les en or. A més es van assignar efectes sonors a cadascuna de les peces de l’equipament del joc; així, per exemple, la papallona daurada, amb el seu aleteig, fa el mateix so que un colibrí. I els artistes digitals es van encarregar que la papallona es reflectís a les ulleres d’en Harry Potter cada cop que l’objecte volava a prop seu.

Les regles del quidditch
El quidditch és un joc que es disputa a l’aire entre dos equips de set jugadors que volen a cavall d’escombres. L’objectiu és aconseguir el nombre més gran de punts ficant una pilota, la bomba, en un dels tres cèrcols, cosa que permet sumar deu punts per cada gol encertat, o bé atrapant la papallona daurada, amb què l’equip obté cent cinquanta punts. El partit no s’acaba fins que s’atrapa la papallona daurada. L’equip es compon de tres encistelladors, que intenten ficar la bomba dins dels cèrcols, i un porter, que mira de protegir-los per evitar que l’equip rival marqui un gol. Hi ha dos batejadors, que colpegen les anomenades bales en un altre intent defensiu d’aturar l’equip contrari. Finalment, hi ha un caçador, la tasca del qual consisteix a atrapar la papallona daurada. La destresa d’en Harry volant a cavall d’una escombra el porta a convertir-se en el caçador més jove de l’últim segle a Hogwarts. El director de Harry Potter i la pedra filosofal, Chris Columbus, volia que el quidditch tingués el mateix estil i la mateixa emoció que els esports dels muggles, però es va veure obligat a rebre un curs intensiu sobre les regles del joc per part de l’autora J. K. Rowling abans de començar el rodatge. El guionista Steve Kloves també li va fer diverses consultes, cosa que li va permetre assabentar-se que el quidditch s’havia inspirat, en certs aspectes, en la seva afició al bàsquet nord-americà.
Els viatges i desplaçaments en el món de la màgia

En el món de la màgia, es pot viatjar per l’aire, volant en escombres, vesprals o hipogrifs; per terra, amb el Hogwarts Express; i de vegades amb mètodes intermedis, com ara l’aparetratge, que permet desplaçar-se de manera instantània d’un lloc a un altre.

La pols migratòria permet viatjar entre xemeneies de la xarxa migratòria. Només cal situar-se dins de la xemeneia, llançar un grapat de la pols brillant i pronunciar el nom de la destinació en veu alta. Això sí, pobre d’aquell que s’equivoqui, tal com li va passar a en Harry Potter quan va pronunciar malament el nom de la ronda d’Alla i va acabar al soterrani de Borgin i Burkes, a la ronda de Golallop. La xarxa migratòria és una de les vies que permeten arribar a la Conselleria d’Afers Màgics, encara que també s’han fet servir vàters amb cisterna.

Un portarreu pot ser qualsevol objecte inanimat sobre el qual s’hagi llançat un encantament per transportar algú que l’agafi en un lloc predeterminat. A Harry Potter i el calze de foc, els Weasley, els Diggory i en Harry utilitzen una bota perquè els enviï al 422è Mundial de Quidditch.

L’Hermione Granger fa servir un reculatemps per viatjar enrere en el temps i poder assistir a més classes dins del mateix horari. Quan l’artefacte es va encarregar a l’artista gràfica Miraphora Mina, aquesta va voler que la peça no cridés especialment l’atenció, però que a la vegada tingués elements mòbils. A més d’inspirar-se en els rellotges, Mina també va prendre diversos instruments astrològics com a models. «Em vaig fixar en els astrolabis», recorda Mina, «i el que més em va agradar era que es tractava d’instruments plans, amb una forma que em va semblar prou discreta». El reculatemps no va cridar l’atenció de ningú fins que l’Hermione li va revelar a en Harry com el duia posat al damunt. «Però quan ella el fa servir, cobra vida», continua Mina. «Esdevé un objecte tridimensional perquè, en realitat, és tracta d’un anell col·locat dins d’un altre anell que s’obre per permetre que giri parcialment». Mina va idear dos lemes sobre el temps per gravar-los a l’artefacte. A l’exterior es llegeix: «Em veuràs cadascuna de les hores marcar, però mai de la vida l’astre rei avançar». I a l’anell interior: «La utilitat i valor que jo pugui tenir dependran de per a què m’hagis de fer servir». Mina va dotar la cadena del reculatemps d’un tancament doble perquè pogués envoltar tant en Harry com l’Hermione. La utilitat del reculatemps va més enllà d’ajudar l’Hermione a augmentar la seva càrrega lectiva; el seu ús esdevé crucial quan ella i en Harry han d’intentar salvar dues vides innocents d’execucions injustes. A Harry Potter i el nen maleït, els fills d’en Harry i en Draco en tornen a utilitzar els reculatemps perquè els ajudin en les seves aventures.

Les Conselleries d’Afers Màgics
A la majoria dels països del món hi ha una Conselleria d’Afers Màgics que governa les comunitats màgiques dins les seves fronteres, dirigida per un conseller. Les oficines governamentals de la Conselleria d’Afers Màgics per al món de la màgia a la Gran Bretanya es troben a Whitehall, Londres, directament sota la seu del govern muggle. El seu homòleg francès és el Ministèrie des Affaires Magiques, a París. La versió nord-americana de la Conselleria és el Magical Congress of the United States of America, anomenat MACUSA, situat a la ciutat de Nova York. Cada conselleria aplica lleis i reglaments i supervisa les interaccions entre bruixots i muggles. Els funcionaris es desplacen fins a la Conselleria d’Afers Màgics a Londres mitjançant la Floo Network. A Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2), en Harry, en Ron i l’Hermione entren a la Conselleria a través dels lavabos i banys propers. Els visitants baixen al pati interior de la Conselleria per una cabina de telèfon que hi ha al carrer de sobre després de marcar 62442. Cal destacar que en convertir els números a lletres al teclat del telèfon, conjuren la paraula «màgia». Allà, ascensors que, a més de pujar i baixar, es poden moure en altres direccions, transporten els treballadors entre deu nivells que contenen les oficines dels diversos departaments, com ara el de misteris. La Conselleria d’Afers Màgics va ser el decorat més gran creat per a les pel·lícules de Harry Potter, amb seixanta-set metres de llarg, quadruplicats fins a dos-cents seixanta-vuit metres mitjançant CGI. El seu pati interior es va cobrir amb més de trenta mil rajoles de fusta pintades per dotar-les d’una lluentor ceràmica, inspirada en el metro de Londres. El pati interior de la Conselleria d’Afers Màgics allotja un quiosc de premsa que ven El Periòdic Profètic, un carretó de menjar i la Font de la Germandat Màgica, de tons daurats. Aquesta font presenta les estàtues d’una bruixa, un centaure, un elf domèstic i un follet davant d’una altra estàtua molt més alta d’un bruixot que reposa damunt d’un pedestal. «Però es tracta d’una col·lecció de figures força idealitzada», explica Craig, «que contradiu la veritat del que passa a la Conselleria en aquell moment». Els quatre personatges més petits es van esculpir amb escuma, però per aconseguir l’alçada que els realitzadors desitjaven per al bruixot, que ultrapassaria el sostre del plató, l’estàtua es va haver de generar per ordinador. A Harry Potter i l’ordre del fènix, l’Albus Dumbledore i Lord Voldemort s’enfronten en una batalla de varetes en aquest pati interior en la que és la seva primera trobada directa a les pel·lícules. El director David Yates volia que fes l’efecte que els bruixots utilitzaven elements de l’estança per conjurar-los i convertir-los en encanteris més perillosos i poderosos. En un cert moment, en Dumbledore recull l’aigua de la font, la fa volar per l’estança i la utilitza per tancar en Voldemort en una presó aquàtica. A l’actor Ralph Fiennes, que interpretava el paper de Voldemort, l’havien lligat a una plataforma giratòria perquè semblés que l’estaven sacsejant. A continuació, es van filmar dues grans esferes giratòries de plexiglàs amb aigua que els fluïen pel damunt i per dins i es van combinar amb les imatges de Fiennes per crear l’esfera d’aigua. Quan la Conselleria és envaïda pels seguidors d’en Voldemort a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2), la Font de la Germandat Màgica queda substituïda per una nova estàtua, inspirada en la cultura de l’època soviètica, anomenada «La màgia mana». Julian Murray va esculpir l’estàtua, que inclou seixanta figures entrellaçades que sostenen el pes de la tirania de la Conselleria damunt l’esquena, representada per un bloc de grans dimensions coronat per una bruixa i un bruixot triomfants.

El personal de la Conselleria d’Afers Màgics
Una empleada de la Conselleria que destaca especialment, i no només per la seva manera de vestir, és la Dolors Jane Umbridge, subsecretària superior del conseller d’Afers Màgics. A Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 1), l’Umbridge, després d’haver sigut professora a Hogwarts durant un breu període, és ascendida com a directora del Comitè de Registre dels Fills de Muggles. Aquest comitè, creat quan en Voldemort i els seus sequaços van canviar l’estructura de poder de la Conselleria, tenia com a objectiu registrar les bruixes i bruixots que no fossin de sang pura, però, com era d’esperar, va acabar alimentant un clar prejudici cap als fills de muggles i els sang de fang. En Harry Potter, camuflat mitjançant una poció de la mutació per semblar un alt funcionari de la Conselleria, s’infiltra al comitè a la recerca de l’horrocreu en forma de medalló que es troba en poder de l’Umbridge. Entra cautelosament a la gran sala de rajoles negres, on els treballadors estan classificant els fullets de propaganda, que s’enlairen des dels escriptoris fins a les bústies. Tal com explica l’encarregada de decorats Stephenie McMillan, «vam construir quaranta-vuit pupitres per als oficinistes que confeccionaven fullets contra els muggles, tot sota un enorme decorat amb sostre voltat». En Harry activa un reclam xisclaire per crear una distracció i poder entrar al despatx de l’Umbridge. I el seu nou despatx és, tal com el descriu Stuart Craig, «un altre esclat de rosa».

Les grans columnes corínties daurades que envolten l’estança reposen sobre sòcols enrajolats de color rosa. «Però», explica McMillan, «el despatx de l’Umbridge a la Conselleria continua tenint molts dels elements, i bastants dels recarregats mobles francesos, que hi havia al seu despatx de Hogwarts». La falsa reproducció de l’escriptori és de grans dimensions. «I», continua McMillan, «la cadira de l’escriptori també és prou gran perquè els peus de l’actriu Imelda Staunton, que és més aviat menuda, no toquin a terra». L’escriptori de l’Umbridge inclou paper de carta rosa adornat amb gats, un obrecartes amb una tapa de gat i un flascó de perfum amb decoració també felina. La catifa rosa es va traslladar, així com la majoria dels plats de gatets, però a causa del poc temps que apareix en pantalla el despatx en aquesta ocasió, els felins ja no es mouen ni miolen.

MACUSA
El magizoòleg Newt Scamander té problemes amb el COMEUA (el Congrés Màgic dels Estats Units d’Amèrica) a Bèsties fantàstiques i on trobar-les. Poc després de la seva arribada a Nova York, és detingut per la Tina Goldstein, una exauror del COMEUA que ara treballa a l’Oficina de Permisos de Varetes Màgiques. La Tina el deté per haver infringit l’Article 3A: no esborrar la memòria a un no-maj que havia presenciat una activitat màgica. També detecta un ensum que s’ha escapat del maletí d’en Newt, i el COMEUA té unes normes molt estrictes pel que fa a la presència de criatures màgiques a la ciutat. I, finalment, en Newt ha viatjat als Estats Units sense presentar la documentació necessària per tramitar el permís d’ús de la seva vareta. Com que la pel·lícula està ambientada a finals de la dècada de 1920, el dissenyador de producció Stuart Craig va haver d’idear una nova localització en un nou període del món de la màgia. La guionista J. K. Rowling va situar la seu del COMEUA a l’edifici Woolworth, que era el gratacel més alt del món en aquella època. Quan Craig va visitar Nova York, es va adonar d’una altra bona raó per triar-lo: damunt de l’entrada hi ha un mussol de pedra. «L’interior de l’edifici Woolworth no era particularment inspirador: allà dins només hi havia oficines rere oficines», continua Craig. Així que, per dotar-lo d’un aire màgic, va decidir eliminar-ne els pisos i convertir-lo en un espai obert amb totes les finestres al descobert, allò que Craig anomena «una catedral de llum». El personal del COMEUA i els no bruixots comparteixen aquest espai. «Un cop dins, el COMEUA queda ocult a ulls dels que l’envolten», afegeix Craig, a qui li va semblar emocionant jugar una vegada més amb la idea que un grup resultés invisible per a l’altre. L’oficina de la Tina Goldstein, on ella i la seva germana petita, la Queenie, distribueixen i arxiven les sol·licituds de permisos per als bruixots estrangers que visiten Nova York, està situada en una sala estreta i resclosida del soterrani. El dissenyador de producció Stuart Craig va disposar la presència del COMEUA a l’edifici Woolworth, tal com ell mateix descriu, de manera que «com més avall, més servil fos la feina i més penoses les condicions». La decoradora Anna Pinnock va basar el seu disseny en allò que ella anomena les «vastes corporacions d’oficines novaiorqueses amb plantes d’oficinistes mecanògrafs, els quals, tal com era típic a l’època, feien servir un sistema de tubs de succió al buit per traslladar la paperassa i els missatges per tot l’edifici d’una planta a una altra». «En el nostre món, però», diu Pinnock, «no hi ha oficinistes i les màquines d’escriure teclegen màgicament les respostes a les sol·licituds per al permís d’ús de varetes, que després es dobleguen màgicament i es transformen en rates d’origami».

Noranta-sis màquines d’escriure adornen les fileres d’escriptoris. Els dissenyadors gràfics Miraphora Mina i Eduardo Lima van crear la versió desplegada i plana del Memorandum Rodentium, així com muntanyes de sol·licituds, peticions sense obrir, respostes a permisos i sobres, tots confeccionats a mà. Dos dels escriptoris pertanyen a les germanes Goldstein, la Tina i la Queenie, cadascun dels quals reflecteix el seu estil. L’escriptori de la Tina està ordenat i organitzat, sense ni un sol paper fora de lloc. L’escriptori de la Queenie, en canvi, és un garbuix de papers de permisos, paquets de caramels, pólvores i coloret i, fins i tot, una caixa de costura.

El maletí d’en Newt
El magizoòleg Newt Scamander va passar un any investigant per al seu best-seller, Bèsties fantàstiques i on trobar-les, de lectura obligatòria per als estudiants de primer curs de Hogwarts, equipat amb poc més que un maletí de cuir i una actitud positiva. En Newt estudia aquestes extraordinàries criatures amb l’objectiu d’educar el públic i fomentar-ne la conservació. També es dedica a rescatar-les i reintroduir-les al seu hàbitat, per la qual cosa, per poder portar la seva col·lecció d’exemplars al damunt, crea entorns ideals per a elles ocults dins del seu modest maletí, digne d’una inspecció muggle. A l’entrada del maletí, hi ha un cobert alt i estret que conté totes les medicines, pocions i instruments que en Newt necessita per atrapar i tenir cura de les seves criatures. Com que en Newt ha viatjat molt, el cobert conté objectes reconeixibles tant del món muggle com del màgic. Els departaments d’attrezzo i gràfic van crear etiquetes manuscrites, notes de recerca i gràfics murals per a l’estança. En Newt va crear màgicament zones individualitzades a l’interior del maletí per a les diferents espècies tot imitant els seus hàbitats naturals, com ara una tundra nevada, un bosc de bambú i una sabana. El dissenyador de producció Stuart Craig i l’artista conceptual Dermot Power van establir que, malgrat els seus esforços, en Newt no era un bruixot prou poderós, i per això totes les zones tenen un aspecte imperfecte i casolà. Una de les bèsties preferides d’en Newt Scamander (i també de l’Eddie Redmayne, l’actor que interpreta en Newt) és en Pickett el ballestrinc, una bèstia amb forma de plançó i insecte pal. Els ballestrincs fan com a molt vint centímetres i viuen en arbres de fusta apta per a la fabricació de varetes. En Newt es va trobar per primera vegada amb aquestes criatures quan era a Hogwarts, i ara en té una família sencera vivint en un entorn adequat dins del seu maletí. Aquesta branca de ballestrincs està formada per en Titus, en Finn, la Poppy, en Marlow, en Tom i en Pickett, que és molt tímid. «En Pickett té problemes afectius», explica Redmayne, «i en Newt el deixa gronxar-se a la butxaca superior de la seva jaqueta». «Els ballestrincs també són molt hàbils forçant panys». Els artistes conceptuals van estar creant fins a dues-centes versions d’en Pickett al llarg de dos mesos abans de decidir-se pel disseny final. Per a les interaccions del ballestrinc al plató es va utilitzar un titella d’en Pickett accionat per una vara. «Al principi, ens van dir que en Pickett es movia massa a poc a poc», explica Christian Manz, supervisor d’efectes visuals d’Animals fantàstics i on trobar-los, «i que semblava massa vell». Per tant, vam decidir jugar amb la velocitat, però mantenint els moviments gràcils de la criatura». En Pickett no té gaire animació facial, però li fa llengotes a en Newt quan el magizoòleg li demana que li somrigui.

Les famílies de bruixots
Algunes famílies de bruixots s’esforcen per mantenir la puresa del seu llinatge casant-se només amb altres bruixots. S’autodenominen «sang pura» i la molt noble i antiga nissaga dels Black és una de les més fermes a mantenir aquesta tradició. Si algun dels seus membres es casés amb una persona no màgica, anomenada «muggle», o fins i tot amb algú amb un sol progenitor màgic, malconegut com a «bord», seria repudiat i esborrat del tapís familiar. Molts sang pura es van unir a la causa d’en Voldemort per dominar el món muggle, com els Malfoy i els Lestrange. Entre ells hi ha bruixots que són obertament intolerants amb els que anomenen grollerament «sang de fang», és a dir, els nascuts de persones no màgiques, com ara l’Hermione Granger. Altres famílies de bruixots abracen la igualtat i moltes, com els Longbottom, els Dumbledore i els Potter, van arribar a unir-se a l’orde del Fènix, una organització creada per lluitar contra en Voldemort i les ambicions dels Cavallers de la mort. Quan els dissenyadors gràfics Miraphora Mina i Eduardo Lima van rebre l’encàrrec de crear un tapís de quatre parets que representés l’arbre genealògic d’en Sirius Black al número dotze de la plaça Grimmauld, coneixien els noms d’alguns dels seus parents dels llibres, però en necessitaven molts més per omplir una habitació sencera. Per tant, el productor David Heyman va trucar a J. K. Rowling i li va demanar si els podia proporcionar més informació sobre la molt noble i antiga nissaga dels Black. Al cap de pocs instants, ella li va enviar diverses pàgines amb cinc generacions de noms i informació sobre naixements, matrimonis i defuncions, a més de l’emblema i el lema de la família. Després de la mort dels seus pares, en Harry Potter va ser criat per muggles: els seus oncles, la Petúnia i en Vernon Dursley, que tenien un fill anomenat Dudley, de la mateixa edat que en Harry. Ells són, tal com la professora McGonagall els descriu, «la pitjor mena de muggles imaginable». Els Dursley viuen al carrer Privet, número quatre, i obliguen en Harry a utilitzar l’armari que hi ha sota l’escala com a dormitori. Fan tot el possible per negar la seva herència de bruixot, fins al punt d’impedir-li obrir la carta d’acceptació a Hogwarts, malgrat que la mare d’en Harry, la Lily, era la germana petita de la Petúnia. A l’hora de recrear el carrer Privet, el director de Harry Potter i la pedra filosofal, Chris Columbus, volia un lloc «que fes l’efecte de matar qualsevol espurna de creativitat o originalitat que pogués tenir qui hi visqués».

«Havia de ser un lloc que no resultés atractiu per al públic, sinó que transmetés una clara sensació opressiva. Es tracta d’un lloc mesquí, horrorós». Una urbanització de cases en sèrie, un indret en què se succeeixen els habitatges l’un darrere l’altre, i tots amb el mateix aspecte, ja que això és precisament el que volen els Dursley: encaixar amb la resta. El dissenyador de producció Stuart Craig va pensar que el minúscul dormitori d’en Harry a l’armari de sota les escales «semblaria encara més depriment si es trobés en una enorme i anodina zona urbana». «De fet, aquest era el major contrast possible amb el món de la màgia». En realitat, l’armari era tan petit que es va haver de construir amb parets desmuntables per poder-ne filmar l’interior des de diversos angles.

Lord Voldemort
Lord Voldemort és tan temut al món dels bruixots que la majoria de les vegades la gent en diu «aquell a qui no hem d’anomenar». Aquest bruixot tenebrós es va proposar ja des de ben jove eradicar tots els bruixots que no fossin de sang pura, controlar la Conselleria d’Afers Màgics i assolir la immortalitat. Per fer-ho, en Voldemort va reunir un exèrcit d’acòlits, els anomenats Cavallers de la mort, va llançar sense pietat maleficis imperdonables i va crear horrocreus per allotjar-hi fragments de la seva ànima.

En Voldemort va néixer amb el nom de Tod Morvosc Rodlel i va ser trobat a l’orfenat de Wool per l’Albus Dumbledore. A Hogwarts, el carisma d’en Rodlel s’obria pas entre estudiants i professors com una serp que captura la seva presa. Durant el seu ascens al poder, en Voldemort es va assabentar d’una profecia sobre un nen que seria capaç de derrotar-lo. Per tant, va llançar l’Obitus per subitum (el Malefici de la Mort) contra els pares del nen i, després, contra ell mateix: en Harry Potter. Però el malefici va rebotar i va fer que en Voldemort perdés el seu poder abans de desaparèixer.

A Harry Potter i el calze de foc, en Voldemort «reneix». L’actor Ralph Fiennes portava urpes brutes als peus i dents postisses descolorides. Les venes violàcies de la seva calba es van crear amb tatuatges transferibles, que dotaven la pell d’una qualitat translúcida. Per al peculiar nas d’en Voldemort, els efectes visuals van «eliminar» el d’en Fiennes i el van substituir pels orificis reptilians.

Quan encara era estudiant a Hogwarts, en Tod Rodlel va demanar al seu cap de residència, l’Horaci Llagot, que li expliqués el funcionament d’un aspecte de la màgia negra, els horrocreus. A partir de llavors, va crear set horrocreus, que en Harry Potter va haver de trobar i destruir, ja que aquesta era l’única manera de convertir en Voldemort en mortal per derrotar-lo. En la seva forma més simple, són una copa, un anell, un llibre, una serp, una tiara i un medalló.

El setè horrocreu es va generar involuntàriament quan en Voldemort va intentar matar en Harry i un fragment de la seva ànima es va adherir al nen.

La serp anomenada Nagini és l’únic altre horrocreu viu. La Nagini, la companya inseparable d’en Voldemort, apareix per primera vegada a Harry Potter i el calze de foc, quan en Harry veu en somnis el fràgil i debilitat Senyor de les forces del mal protegit per dos Cavallers de la mort a més de la serp. La Nagini era una creació digital. Però primer el taller de criatures en va crear una maqueta a escala de sis metres de llarg, dissenyada per semblar una barreja entre una anaconda i una pitó. La maqueta es va pintar i després es va escanejar per als artistes digitals. La Nagini també va aparèixer breument a Harry Potter i l’ordre del Fènix, però per a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Parts 1 i 2) aquesta criatura tenia un paper molt més important, per la qual cosa els realitzadors la van voler dotar d’una presència molt més amenaçadora. L’equip digital va estudiar una pitó viva, la va dibuixar i filmar, i també en va prendre imatges d’alta resolució de les escates. La Nagini va conservar gran part dels seus trets de raça pitó, però amb les característiques pròpies dels escurçons afegides a les celles i als ulls per dotar-la de més moviment. També se li van afegir uns ullals molt més esmolats que li sobresortien de la boca. I, finalment, li van incorporar moviments d’escurçons i cobres per realçar-ne el lliscament reptilià.

La batalla de Hogwarts
La batalla final entre les forces de la Llum i la Foscor per l’ànima del món dels bruixots té lloc en un castell de Hogwarts calcinat i ruïnós a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2). Tal com sol passar al cinema, les escenes que es desenvolupen al castell en ruïnes es van programar per rodar-se abans que les de l’escola indemne. Es van col·locar piles de runa de poliestirè per tot arreu, prou segures perquè els actors hi lluitessin a sobre. L’equip d’efectes visuals ja havia creat una versió digital del castell, que podien «destruir» per potenciar l’efecte de devastació. Després, es va retirar tota la runa per rodar plans impol·luts del castell. El dissenyador de producció Stuart Craig va considerar important que el perfil del castell com a edifici en ruïnes continués sent una imatge potent. «Havíem passat anys perfeccionant Hogwarts per convertir-lo en una estructura visualment emblemàtica. No ens podíem limitar a reproduir-ne el disseny original amb alguns forats i zones esfondrades, sinó que el vaig haver de redissenyar de dalt a baix com un edifici en ruïnes sencer». Com que s’havia creat una maqueta digital de Hogwarts, Craig també va poder treballar amb l’equip d’efectes visuals per mantenir l’autenticitat arquitectònica de la zona i acostar-se més que mai a les escenes de combat. L’afany d’en Harry per derrotar en Voldemort es veu finalment recompensat quan s’enfronta al Senyor de les forces del mal en el seu duel definitiu de varetes. El que al llibre era un breu enfrontament entre tots dos es va convertir en una batalla molt més llarga i espectacular, ja que, tal com explica el director David Yates, «vaig pensar que havíem esperat molt de temps per veure-la!». Yates va allargar la batalla perquè semblés realment un final. «Els vam fer córrer per l’escola», continua, «batre’s en duel i després caure junts d’una balustrada elevada, de manera que es retorcessin en un garbuix mentre lluitaven». «Per un moment, es van transformar l’un en l’altre». Yates va considerar que aquest moment era una representació visual del que s’havia explorat temàticament al llarg de la història. «En Harry llança en Voldemort escales avall perquè sap que al bruixot malvat el terroritza la idea de morir», explica Yates. ««Així que agafa en Voldemort pel coll i li diu: “Au va, Tod, acabem això com ho vam començar: els dos junts”». «Aquesta és la seva principal diferència: en Harry no té por de morir». Yates descriu aquesta seqüència com a «estranyament íntima». «En certa manera, existeixen l’un gràcies a l’altre», explica. «Les seves vides es defineixen mútuament. S’odien, però a la vegada es comprenen, també». La seva història sempre ha girat al voltant d’aquesta relació i volia treure-la a la llum a la pel·lícula final». Stuart Craig, els dissenys del qual van ajudar a definir els moments més dramàtics del periple d’en Harry Potter, es va mostrar satisfet amb el resultat final: «L’enfrontament final entre en Voldemort i en Harry al pati en ruïnes, en un escenari compost essencialment de murs fumejants i del sol sortint darrere seu, és emocionalment eficaç. Representar-lo va ser un gran repte, però va valer la pena».

El Pensiu
A Harry Potter i el calze de foc, Harry descobreix que el director de Hogwarts, l’Albus Dumbledore, guarda un Pensiu en un armari del seu despatx. Aquest dispositiu màgic permet a l’usuari veure els seus propis records o els d’altres persones. Potser, si n’haguessin tingut l’oportunitat, el repartiment i l’equip de les pel·lícules de Harry Potter haurien volgut guardar els seus records preferits en un Pensiu. Emma Watson atresora el record d’un ball amb Daniel Radcliffe a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 1) que reflecteix la profunda i genuïna amistat que els uneix. Daniel Radcliffe valora la seva experiència interpretant la fatídica passejada d’en Harry pel bosc prohibit a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Part 2) acompanyat per alguns dels millors actors britànics de la seva generació. I Rupert Grint recorda amb afecte el dia que Piccadilly Circus, un dels indrets més concorreguts de Londres, es va tancar per rodar una escena de Harry Potter. Un cop acabada la feina a Harry Potter i la pedra filosofal, la decoradora Stephenie McMillan recorda que Stuart Craig li va dir: «Caram, que èpic tot plegat, no? Et sembla que en podries fer una altra?». «En aquell moment em va semblar una bogeria», explica, «però aquí ens teniu, deu anys després». «Cada cop que arribava un nou guió, hi havia nous decorats que posaven a prova la nostra imaginació. I el que encara és més important, cada vegada estàvem més interessats en el que els passaria a en Harry, en Ron i l’Hermione».

El productor de Harry Potter, David Heyman, mai no va imaginar l’any 1997, quan va llegir per primera vegada el manuscrit de Harry Potter i la pedra filosofal, que seria a l’estudi Leavesden el 2010, treballant simultàniament a Harry Potter i les relíquies de la Mort (Parts 1 i 2), les dues pel·lícules que posarien fi a la història d’en Harry Potter. Heyman es considera increïblement afortunat d’haver format part de l’univers Harry Potter. «Mai no m’hauria imaginat una cosa com aquesta», explica. «No es tracta només d’un fenomen britànic o nord-americà. És quelcom que sembla tocar la fibra de gent de totes les cultures, de tots els racons del món. La resposta i l’entusiasme dels fans són increïbles. Miraré enrere amb gran agraïment, sent conscient de fins a quin punt soc afortunat, i a la vegada, amb gran orgull per la feina feta i per tot el que hem sigut capaços d’aconseguir».

Són deu anys de records meravellosos no només per als actors i l’equip de les pel·lícules de Harry Potter, sinó també per als fans dels llibres i les pel·lícules. A mesura que s’han anat creant noves històries del món dels bruixots per a la pantalla i l’escenari, la seva màgia ha inspirat nous records, compartits per amics i famílies. Quins són els teus records preferits de Harry Potter?